Inaugurem una nova secció al Parlem de Ciència: Materials i recursos docents. Es tracta d’una pàgina dins el mateix bloc que trobareu a les pestanyes superiors i, on aniré recollint el material que he elaborat per Ciències del Món Contemporani i altres matèries de Ciències Experimentals.
La primera unitat didàctiva enllaçada és una webquest que he fet aquest mes de juliol: Transgènics. I tu, què en penses? Espero que us sigui útil 😉
Font: http://www.gobmenorca.com/images/ntp3/festes_residus.jpg
Actualment, utilitzem el plàstic pràcticament per tot en la nostre vida: als supermercats per envasar, transportar o conservar aliments. Hem passat d’utilitzar altres materials, que potser requereixen més temps d’elaboració o que la fabricació dels quals comporta una despesa major, a emprar materials totalment prefabricats i artificials, que són un invent innovador.
Les bosses de plàstic cada cop estan més esteses, ja que són pràcticament necessàries per a tot. La incorporació del plàstic a la nostra vida quotidiana crea un nou fenomen del qual potser no teníem consciència: l’acumulació de residus. La barreja de plàstics i residus orgànics és una despesa que deixa petjada al planeta de manera descomunal, cada cop els científics i altres figures importants de l’àmbit mediambiental consideren la utilització massiva de plàstics com a una acció suïcida per a la humanitat mateixa.
El plàstic és un material que no es bio-degrada ni tampoc desapareix fàcilment per acció de l’erosió i, per això hi ha moltes superfícies contaminades per aquest tipus de material . No només ocupa grans porcions de terra, sinó que també genera compostos que posen en perill moltes espècies; algunes de les toxines que alliberen els plàstics podrien ser en alguns casos cancerígenes.
Per tot això hi ha moltes iniciatives que intenten millorar-ne l’ús per tal de reduir-ne el consum. El reciclatge de plàstic sembla una bona sortida però hi ha qui opina que tot això només té un fi propagandístic, perquè la imatge de les industries petroquímiques no estigui tan bruta. Només en els EEUU es recicla un 1,5% del plàstic total produït, el 98,5% restant és inutilitzable. Tot això demostra que el reciclatge del plàstic pot resultar una gran màscara per a la societat, per fer creure a totes les iniciatives ecologistes i als consumidors, tots ells a la vegada influïts per les polèmiques que creen les notícies actuals, que les grans multinacionals estan fent alguna cosa per arreglar aquest problema que cada cop s’està opinant sobre el que és convenient i el que no ho és.
El material en sí pot oferir molts avantatges per a la societat, ja que ofereix una gran resistència, flexibilitat, adquisició de baix cost, entre altres, però tot això potser no és suficient per continuar produint-ne sense cap tipus de mirament, només amb la fi de reduir els costos de producció de les empreses.
El debat està obert i grans superfícies comercials ja han posat mides per reduir la petjada del plàstic en el planeta, però seria molt interessant que nosaltres fóssim els primers en actuar.
Tots sabem que el Sol, que permet la vida a la Terra, canviarà un dia i s’emportarà per davant a tots els planetes que fins ara havia estat alimentant: el destí està lligat, no sols el de la Terra si no el de la via Làctia en general. Gràcies a la “Voyager”, una sonda que ha anat recorrent el Sistema Solar tot fotografiant allò que trobava, ens hem pogut fer una imatge més clara de la Via Làctia i , per tant, tenim una idea més clara de la seva evolució: hem descobert que els anells de Saturn (el planeta que més canviará) desapareixeran d’aquí 100 mil.lions d’anys.
Font: http://3.bp.blogspot.com/
D’altra banda, és el futur del Sol allò que més ens amoïna ja que de ell depèn la nostra vida. Tot analitzant la pols i les petites roques lunars (agafades pels americans quan van trepitjar per primer cop la Lluna el 1969) , es va poder veure l’acció del Sol: es va veure que abans tenia molta més activitat, senyal què el Sol està envellint. Gràcies a això sabem que el Sol és una estrella de mitjana edat.
El Sol s’ha anat escalfant un 10% mes cada 1000 mil·lions d’anys; en els propers 1000 mil.·ions d’anys, s’haurà escalfat tant que acabarà amb la vida a la Terra. El diòxid de carboni serà cada cop més escàs, els mars s’evaporaran formant una capa que provocarà la intensificació de l’efecte hivernacle. Serà inevitable buscar un altre lloc on viure.
Un dels possibles candidats seria el planeta Mart. La única cosa que falta per tal què pugui haver-hi vida a Mart és aigua líquida, ja que la que hi ha està congelada, però, si ens parem a pensar una mica, quan augmenti la temperatura del Sol, també augmentarà la temperatura de tots els planetes, incloent-hi Mart , tot provocant que l’aigua es fongui, l’alliberament de CO2 i, eliminant així la possibilitat d’habitar-lo.
Haurem de sortir llavors de Mart i, l’únic lloc que ens queda per poder habitar és Tità, la lluna de Saturn. Per fer Tità habitable, faria falta una mica més de calor que l’aportaria el Sol amb el seu escalfament i una mica més d’oxigen, que podria extreure’s de l’aigua un cop descongelada. EUn dels dubtes sobre la possibilitar de colonitzar Tità, és el desconeixement de si té superficie sólida, ja que la densa capa de nitrogen no permet acabar de constatar que n’hi hagi. Amb la sonda Hyugens, una máquina destinada a viatjar per la superficie de Tità, en podrem descobrir moltes més coses.
Però, què acabarà passant amb el Sol? Sabem que es farà molt gran, creixerà 50 o 100 vegades més de la mida actual, mentre el nucli s’anirà concentrant. Això farà que Mercuri i Venus desapareguin; potser no eliminarà la Terra en un primer moment, però el que és segur és que les restes del Sol i la seva energia s’aniran esvaint. El que quedi del sistema solar seguirá girant al voltant de la foscor que ha deixat el Sol.
No obstant això, potser quan aquest moment arribi serem fora del sistema solar…
Parlaré sobre els aliments transgènics, és un dels temes que vam parlar una mica a classe i vaig decidir ampliar, ja que és un tema bastant interessant i important.
Per començar m’ha agradaria explicar-vos què és un aliment transgènic.Els aliments transgènics són aliments produïts a partir d’organismes modificats genèticament, amb aquestes modificacions s’aconsegueixen unes característiques específiques. Inicialment l’objectiu era una millora dels aliments, per la resistència a les temperatures més extremes, les resistències als insecticides i herbicides, una millora alimentícia…
Són organismes vius que han estat modificats, utilitzant tècniques noves, modernes en laboratoris especialitzats, per introduir així gens que procedeixen d’altres especies. Aquesta tècnica permet separar, modificar i transferir parts de ADN d’un ésser viu per introduir-lo en un altre.
El primer aliment amb el que van experimentar va ser el tomàquet Flavr Svr., més tard es va modificar la soja i posteriorment el blat de moro. Els primers experiments amb aliments van ser el 1950 a nord-amèrica. Però la concepció més moderna dels transgènics data del 1992, es coneix com l’any del primer aliment genèticament modificat.
Un cop alliberats els transgènics no es poden controlar, la contaminació genètica és irreversible i impredictible. Creieu que podem trobar riscos? doncs sí, amb l’ús d’aquests transgènics podem trobar riscos, però per a cada un és diferent, cada transformació és diferent depenent de l’organisme modificat i de les noves característiques que acull i al medi on es va a utilitzar.
Actualment els aliments transgènics són els que abunden, la majoria dels productes que consumim són modificats genèticament. Nosaltres no sabem en la gran majoria si són o no transgènics, ja que aquests productes no contenen una etiqueta que indiqui que aquests són modificats genèticament. És tan gran la producció d’aquests que els aliments orgànics s’estan quedant enrere, aquests corren grans perills de desaparició. Perquè?, per què aquests aliments, els transgènics són cada vegada més abundants, és veritat que tenen alguns avantatges respecte als orgànics però i les conseqüències?, no veiem que aquests aliments també són dolents per al nostre organisme? Aquests aliments contenen elements tòxics, poden produir unes sèries d’al·lèrgies, contenen més pesticides que els orgànics, poden contaminar els aliments orgànics … En algunes zones són tan grans els cultius d’aquests aliments que han obligat a cremar una part d’aquests camps com per exemple en algunes zones d’Europa. L’Unió Europea el 1999 va prohibir els aliments transgènics durant quatre anys, per les conseqüències que estan produint. Més tard el 2002 es van establir estrictes controls de identificació d’aquests productes. Actualment no estan prohibits el consum ni la comercialització d’aquests productes, però els consumidors, els clients han d’estar ben informats sobre aquests productes.
Per finalitzar m’agradaria que em donéssiu la vostra opinió sobre els aliments transgènics. Creieu que són saludables? Creieu que ens beneficien, o tot el contrari? Jo també vull donar la meva opinió, bé com heu pogut observar es veu reflectit al llarg d’aquest article, però vull destacar que hem de posar unes mesures de seguretat, perquè això s’està convertint en un gegantí experiment amb interessos comercials.
He trobat una pàgina web on ens mostren els beneficis i les conseqüències de l’ús d’aquests transgènics. Aquesta és la pàgina:
http://sepiensa.org.mx/contenidos/d_transgenicos/transgenicos.htm
La nanotecnologia és l’estudi, disseny, creació i manipulació de la matèria a una escala de nanòmetres. Aquesta es treballa des de la majoria de camps, com per exemple: química, bioquímica, biologia molecular, física, electrònica, informàtica, matemàtiques, medicina… Nano- és un prefix que es refereix a una mida molt petita, és a dir que nanotecnologia són totes les ciències que treballen a una escala de nanòmetres.
La base de la nanotecnologia és el discurs que va fer Richard Feynman al 1959:
“Els principis de la física, tal i com jo els entenc, no neguen la possibilitat de manipular les coses àtom per àtom. […] Els problemes de la química i la biologia es podrien evitar si desenvolupem la nostra habilitat per a veure el que fem, i per a fer coses a nivell atòmic”. Després d’aquesta reflexió els científics comencen a treballar a més petita escala, i es va desenvolupant la tècnica per treballar a nivell atòmic.
La nanotecnologia es pot aplicar a la major part d’àmbits de la ciència, per tant les aplicacions són gairebé infinites. Alguns exemples de aplicacions són els següents:
Gràcies a la nanotecnologia la ciència ha avançat moltíssim en els últims anys, des d’investigació en l’ADN fins la fabricació de roba que no s’embruta. I encara queden per davant grans descobriments en les nanociències, és per això que el paísos capdavanters en l’economia mundial inverteixen molt capital en la nanotecnologia.
Al meu post us parlaré de l’Alzheimer, la demència més freqüent en gent gran i la més comuna. També us explicare que és una demència, que és l’alzheimer, la seva causa i possibles solucions davant aquesta malaltia.
La demència és una malaltia del Sistema Nerviós Central (SNC). A causa de la pèrdua de les funcions superiors del SNC, apareixen símptomes com: alteracions en la memòria immediata i retrògrada, orientació, llenguatge, escriptura, càlcul, alteració del pensament abstracte, capacitat d’execució, etc.
La malaltia d’Alzheimer és una malaltia progressiva que ataca el cervell i genera limitacions de la memòria, el raonament i el comportament. Aquest mal afecta a aproximadament 22 milions de persones en tot el món, sent la més comuna de les malalties causants de demència.
Més de 100,000 persones moren anualment a causa de la malaltia d’Alzheimer.
Aquesta malaltia no coneix fronteres socials ni econòmiques i pot afectar a homes i dones gairebé per igual. La majoria de les víctimes són majors de 65 anys d’edat; però no obstant això, la malaltia d’Alzheimer pugues atacar als 40 o als 50. La malaltia d’Alzheimer és devastadora tant per a les víctimes com per a les seves familíes.
Els símptomes de l’Alzheimer els podem veure en aquest vídeo:
No es coneix la causa de la malaltia de Alzheimer. Entre les causes de les quals se sospita figuren una predisposició genètica, un virus d’acció lenta i altres agents infecciosos, toxines ambientals i canvis immunològics.
Per aquesta malaltia no hi ha una cura disponible, però, una adequada planificació mèdica i social poden alleujar la càrrega per al pacient i la seva família. Les medicines apropriades poden disminuir l’agitació, l’ansietat i el comportament impredictible, així com millorar la regularitat del somni i tractar la depressió. L’exercici físic i les activitats socials són importants com també ho són l’adequada nutrició i el manteniment general de la salut. Un con medi ambient poden ajudar a la persona afectada a conservar en tant que sigui possible el més alt nivell de comoditat i de diginitat.
Ara us plantejo un joc per practicar la vostra ment. Heu de llegir el text amb atenció! :
Font: http://www.talfin.net/blog/wp-content/uploads/2007/08/prueba.jpg
Com a conclusió cal dir que l’alzheimer és una malaltia que afecta a molta gent i que entre tots hem d’intentar ajudar a les persones que ho pateixen. Hem d’intentar invertir més diners en medicina per tal de descobrir quina és la causa de l’enfermetat i com podem fer perquè cada cop menys persones la pateixin.
El sistema immunològic s’encarrega de produir anticossos encarregats de la protecció contra partícules estranyes (antígens). El lupus és una malaltia auto-immune, en què el sistema immunològic no distingieix entre els antígens i les cèl·lules de l’organisme. Per tant el sistema immunològic no ataca a les partícules estranyes, reaccionen amb elles i fan complexes autoreactius que afecten a l’organisme, produint inflamacions i danys en els teixits conjuntius.
És molt difícil diagnosticar aquesta malaltia en un pacient ja que no existeix cap tipus de prova que tingui el 100% de fiabilitat. El fet de que els seus símptomes són molt similars als d’altres malalties, fa molt més difícil el diagnòstic. Un símptoma que afavoreix el seu diagnòstic és la presència d’un augment en el número d’anticossos encarregats de destruir el nucli cel·lular. La forma més fiable de diagnosticar-lo és l’estudi minuciós de la seva historia clínica.
No existeix cap cura directa del lupus, existeix tractament, és a dir, fent cas de les indicacions del metge per poder evitar recaigudes. Aquest tractament és personalitzat al tipus de pacient i al tipus d’òrgan que li a quedat afectat, ja que a cada pacient el lupus li pot actual de formes diferents. Una persona fotosensible haurà d’evitar completament o quasi la exposició forta a la llum solar. També es recepten medicament per els òrgans més afectats. Els medicaments més utilitzats en el tractament del lupus són :
Abans el lupus es considerava un tipus de malaltia mortal, però ara el lupus pot ser superat. Alguns afectats poden arribar a viure una vida normal i corrent sempre que segueixin correctament les indicacions del metge. La majoria dels casos aconsegueixen viure més de 10 anys desprès del diagnòstic.
Gracies als avanços científics produïts en els últims anys s’ha avançat molt en el tractament del lupus, i potser desprès d’uns anys amb aquest ritme, s’aconsegueixi una cura directa del lupus.
He decidit parlar sobre les addiccions perquè entre els meus companys es va començar a parlar de que potser passava molta estona diària jugant a la Playstation; no vaig fer-ne cas, però em vaig començar a fer la següent pregunta:
– Què és una addicció? Una addicció es considera que és un estat psicofísic, on intervenen un organisme viu amb un fàrmac, on es pretén obtenir una reacció o un estat de comportament, i tot mitjançant substàncies que es prenen, normalment d’una manera impulsiva i incontrolable.
Ara bé, es considerava que una addicció estava relacionada amb el consum de fàrmacs o estupefaents, però en els darrers anys s’ha demostrat que una addicció pot estar relacionada amb conductes on no són necessàries les substàncies químiques per a la satisfacció de les necessitats que es pateixen (síndrome d’abstinència).
Normalment les addiccions solen anar relacionades amb l’alcohol o les drogues, però són moltes les addiccions que hi han, com és el cas d’addicció als jocs d’atzar(ludopatia), o les noves tecnologies (Internet, consoles, etc).
Amb el consum continu i progressiu d’un element, ja sigui per exemple alcohol, o l’ús freqüent d’un servei tecnològic (telèfon mòbil), es crea una tolerància, de la qual molts cops un és inconscient. Aquesta tolerància comporta una necessitat de satisfacció major, per la qual cosa cada cop la addicció que es pateix és més greu.
Quan una persona és inconscient de la seva addicció canvia la seva manera de ser, normalment el subjecte es torna més agressiu, i arriba a tenir conflictes socials amb tots aquells que l’envolten, a més solen haver-hi despeses econòmiques per satisfer les necessitats de les quals s’és inconscient.
Per tractar les addiccions convé consultar un psicòleg o un psiquiatra que ens ajudi a superar les nostres addiccions abans de que pugui causar greus problemes en el subjecte, com pot ser el cas d’una sobredosi en les drogues, o es pugui desenvolupar infermetats mentals com l’esquizofrènia a causa dels videojocs.
Ara mateix podríem estar parlant hores sobre les addiccions, però jo arribo a la conclusió que la nostra societat cada cop és més addictiva, donat que la tolerància i la facilitat a l’accés a moltes drogues o altres elements com un telèfon mòbil, entre d’altres, ens poden fer caure en pou que ens condueix a la dependència de tot allò que en principi ens produeix un plaer, o una necessitat de la seva utilització en la vida quotidiana, tal i com mostren unes enquestes on 1 de cada 10 joves és addicte a les noves tecnologies i el adolescents que ja abusen d’Internet o el telèfon mòbil ja representen un 15%.
El tractament quirúrgic és molt ampli. Podem classificar-lo com a cirurgia major (intervencions en les que el pacient ha d’estar ingressat a l’hospital i ser revisat durant un cert temps, com per exemple un trasplantament de cor) i cirurgia menor (són intervencions senzilles, de curta durada, que es realitzen en teixits superficials, com per exemple, l’eliminació de berrugues).
Normalment quan parlem d’una intervenció quirúrgica ens referim a una operació de cirurgia major, com el tractament quirúrgic de la fístula anal. Aquesta operació no és una de les més complicades en la cirurgia major, però n’hi ha algunes que per la seva importància i per la seva complexitat, podrien donar lloc a complicacions serioses després de la intervenció.
Aquest tipus de fístula es genera en les glàndules anals, d’aquí ve el nom, entre les dues capes dels esfínters anals. La fístula s’origina d’una cripta infectada. Si la fístula s’infecta s’acumula pus a l’interior i pot ser bastant irritant.
Les fístules anals no tendeixen a causar ni dany ni dolor, però a vegades poden ser irritants, en el cas de que s’infecti, ja que com hem comentat abans, es genera pus al seu interior, pot supurar. Els abscessos recurrents (acumulació delimitada de pus en un teixit orgànic), poden causar molèstia i incomoditat a la zona afectada.
Es poden utilitzat 2 tipus d’anestèsia: anestèsia general (s’elimina el dolor en tot el cos i el pacient s’adorm profundament) o anestèsia general (s’elimina el dolor en una part del cos, un tipus d’anestèsia regional és l’anestèsia epidural, en la qual s’injecta un anestèsic molt a prop de la medul·la espinal, i de la cintura cap a baix es queda adormida). Normalment s’utilitza l’anestèsia regional en el tractament de la fístula anal, aquesta decisió pot variar segons l’anestèsia que desitgi el cirurgià o el pacient.
El tractament quirúrgic de la fístula anal pot variar segons la ubicació i la mida d’aquesta, i també pel seu estat (si està molt infectada o no). El tractament consisteix en obrir la fístula per mitjà d’una incisió (separació de parts feta pel bisturí) i treure tota la part infectada de la fístula fins arribar a l’os. Aquest tractament quirúrgic pot durar entre 15 i 20 minuts com a màxim, com ja he dit abans no presenta moltes complicacions i el mateix dia, després d’unes proves, marxes a casa. Després de la intervenció, posen al pacient unes gases dintre del forat que s’ha generat per a que no tanqui en fals, ja que ha de cicatritzar de dins cap enfora. Després de la intervenció poden produir-se grans molèsties, ja que és una ferida oberta i possiblement el pacient hagi de prendre algun calmant com l’IBUPROFÈ, sobretot la primera setmana de l’operació.
Aquesta ferida normalment triga a tancar-se entre 2 i 3 mesos. Els riscos són mínims i l’únic que pot passar és que s’infecti la zona afectada, però si presentes una bona higiene això no ha de perquè passar.El tractament que recomana el metge per després de la intervenció és una bona higiene a la zona afectada i no fer gaires esforços.
He triat aquest tema perquè aquest mateix any em van diagnosticar una fístula anal i m’ha sigut més fàcil explicar el seu tractament ja que aquesta informació l’he tret de la meva pròpia experiència. M’ha agradat aprofundir en aquest tema, ja que jo he sigut víctima de la fístula anal i no és una molt bona experiència, us ho puc assegurar.
Jordi Alsina Hector Andreu Ariadna Cama Cristina Campos Joan Carbonell José Camacho Raquel Fernández Laura Gallardo Nora Hamed Toni Martínez Patrícia Pavón Lídia Sardà
Parlem de ciència 
