Lectura obligatòria (o molt, molt i, molt recomanable)

En la meva darrera escapada a Barcelona no va poder ser, el vaig encarregar al poble i no hi havia manera… quan ja pensava en organitzar una “exursioneta lúdico-cultural” o encomanar-me a algun practicant del bookcrossing a comarques, va passar: vaig rebre una trucada que em confirmava que Les grans epidèmies modernes ja eren meves! Després de 15 dies d’espera, he dedicat algunes horetes del cap de setmana per devorar-lo i us asseguro que ha complert i de sobres les meves expectatives:

L’autor, en Salvador Macip, escriu de manera clara i entenedora tot allò que fa uns mesos ens preguntàvem a propòsit de la grip A: aporta dades objectives sobre el tema, parla de les vacunes, de les farmacèutiques i de les informacions i desinformacions que han aparegut al respecte.

No obstant això, no és un llibre sobre la grip, sinó sobre les malalties infeccioses, dels seus efectes i de com hi treballen experts arreu del món. Dóna una visió global del tema i, moltes dades, però no per avorrir-nos o atabalar-nos, sinó perquè ens contagiem amb l’esperit del “mètode científic” i puguem vacunar-nos contra les teories conspiracionistes que poden arribar a fer tant de mal.

Tot llegint-lo anava prenent notes mentals sobre el post que havia d’escriure, ja que trobo que Les grans epidèmies modernes és un llibre indispensable. Respecte els llibres de divulgació científica es poden tenir certs prejudicis, pensar que són molt complicats i que fan falta molts coneixements per entendre’ls, però no és el cas: en Salvador va introduint els conceptes  necessaris de forma fàcil i clara, sense excedir-se en l’ús de la terminologia especialitzada (la única excepció és al parlar dels test ELISA i dels Western Blot, però crec que els no experts ho poden entendre bé).

Espero que aquest humil article us animi a llegir-lo, realment us agradarà.

Anuncis

Les grans epidèmies modernes

Ja tenim aquí el  nou llibre de divulgació d’en Salvador Macip, ara mateix corro a buscar-lo, estic convençuda de la seva qualitat. Aquí teniu el text de la contraportada, ja veieu que fa venir salivera de coneixement:

Aquí trobareu una referència al seu anterior llibre de divulgació, Immortals, sans i perfectes fetes per un alumne del curs passat. Espero que ho trobeu tant engrescador com jo.

Dissabte 16 de gener a les 20h, en Salvador farà la presentació del llibre a Blanes.

Immortals, sans i perfectes, de Salvador Macip

imm12

Immortals, sans i perfectes, és un llibre on s’explica l’estat actual de la biomedicina i intenta donar una resposta a tres temes que preocupen l’actual societat pel que fa a la salut. Està dividit en quatre grans capítols, cadascun dels quals explica l’estat de la biomedicina pel que fa el tema en concret i dóna detalls d’alguns estudis que s’estan duent a terme per investigadors i grans empreses d’arreu del món.
El primer gran tema del llibre està titulat “L’era Postgenòmica” que introdueix en els inicis d’aquesta nova era de la biomedicina. El punt principal del capítol és que s’ha aconseguit seqüenciar tot el genoma humà i el d’alguns animals. Això vol dir que per exemple, sabem quants gents té l’espècie humana però encara no se sap quina funció duent a terme tots els gens que tenim, per això el pas següent es comparar un gran nombre de genomes per anar deduint quina és la funció que pot tenir cada gen. Tot això es gràcies a també una nova generació de seqüenciadors que faciliten molt la feina. Una altra cosa que ens permet tota aquesta investigació és que es poden conèixer polimorfismes que ens serveixen per saber els marcadors que fan que es desenvolupin certes malalties i es pugui investigar cap aquest camí. Aquest tema reflexa un gran optimisme ja que gràcies a aquestes investigacions s’han obert moltes portes pel que fa a coneixement de malalties, coneixement del nostre propi genoma i així saber quina funció fan els gens del nostre cos. També permet saber la nostra predisposició genètica en vers certes malalties i com les malalties afecten al nostre ADN per així trobar solucions. Fins i tot algunes empreses Nord Americanes venen uns tests d’ADN que poden dir-te cap a quines malalties pots ser propens genèticament encara que el seu resultat pugui ser dubtós.
Una mica més allunyat del genoma humà es parla de les plantes transgèniques o animals transgènics com poden ser vaques i fins i tot mascotes fetes a mida. Pel que fa als transgènics hi ha una creença de negativitat vers ells sobretot a Europa, però als Estats Units els departaments de salut no veuen que puguin ser un perill i al contrari, creuen que poden ser fins i tot beneficiosos perquè es pensa que podrien evitar la fam al món introduint vitamines o proteïnes a certs aliments. En el cas dels animals s’han pogut eliminar gens, hi ha ratolins als quals se’ls han eliminat gens. Després també es presenta que en un futur es podrien fer “humans a mida” modificant gens o nucleòtids per que les persones fossin com voléssim però això es poc ètic i no seria responsable que es fes. I per acabar, aquest primer capítol parla de la teràpia genètica on hi ha dos camins importants. El primer és que s’estan portant a terme investigacions que introdueixen gens en uns virus i aquests infecten les cèl·lules del nostre cos per així curar malalties es veu un camí molt prometedor però encara està en proves i en el futur pot ser que sigui viable i el segon camí pel que fa a la teràpia genètica és una altra opció als virus. Fa poc s’ha descobert el RNA d’interferència que permet apagar certs gens perquè no duguin a terme la seva funció i així però comporta riscos ja que a deixar-se de fabricar certes proteïnes aquestes pot ser que fessin una altra funció que també deixaria de fer-se. Tot això encara està en un moment poc avançat però a mesura del temps aquestes tècniques poden anar evolucionant i arribar a trobar cura a moltes malalties com poden ser clarament els càncers.
El segon tema fa referència a la clonació i a les cèl·lules mare, és un altre mètode diferent dels del primer capítol que s’està investigant per salvar vides mitjançant diversos processos un dels quals és la clonació terapèutica. També parla de la clonació reproductiva i de les implicacions ètiques que comporta.
Primer de tot fa una breu explicació de com funcionen i què són les cèl·lules mare, després s’explica el cas de l’ovella Dolly i altres que han anat succeint que s’han clonat a partir de cèl·lules adultes. Des de llavors hi ha hagut bons resultats però no molt esperançadors ja que no està clar que els clons generats a partir cèl·lules adultes siguin totalment normals ja que no viuen tot el que haurien de viure.
La clonació terapèutica obra uns nous camins per a la cura de certes malalties amb cèl·lules mare. Aquesta consisteix en utilitzar les cèl·lules mare per restablir parts del cos o òrgans que han estat danyats per sobreviure, per exemple cèl·lules productores d’insulina. Però pel que fa a aquestes investigacions encara estem una mica lluny que s’apliquin en humans ja que tenen molta dificultat però hi ha resultats esperançadors amb animals. El gran problema que hi ha és que les cèl·lules mare han de ser personalitzades per a cada individu ja que sinó igual que un òrgan trasplantat poden ser rebutjades. Per tant s’estan fent investigacions per així personalitzar i crear cèl·lules mare. Un d’aquests sistemes seria per exemple: copiar el nucli d’una cèl·lula mare a un òvul al qual se li ha extret el seu nucli perquè es divideixi i formi un embrió però això porta a un altre problema que és com fer diferenciar les cèl·lules mare en el tipus que nosaltres volem. Pel que fa aquest camp es pot ser optimista en el futur, però encara s’està assajant amb animals i, a més a més, comporta molts problemes ètics ja que les cèl·lules s’obtenen d’embrions humans que cal destruir.
La clonació reproductiva humana és un camp que cada cop s’esvaeix més ja que té molt poques utilitats perquè la seva funció seria clonar humans. A més que en moltspaïsos està prohibit.
També s’estan buscant alternatives que no comportin utilitzar cèl·lules mare embrionàries. Un d’aquests camins és utilitzar cèl·lules mare del cordó umbilical, encara que així només s’han aconseguit curar algunes malalties infantils i fins d’aquí molt de temps pot ser que no tingui cap altra aplicació. Un altre camí és a partir de cèl·lules de qualsevol teixit a partir de la inducció de 4 gens aquestes es poden convertir en pluripotents però actualment genera càncers en els animals que s’ha investigat però es un camí molt positiu ja que si es segueix investigant podria suposar un gran què ja que no comportaria tots els problemes ètics de les cèl·lules mare embrionàries.
El tercer tema parla de la cura del càncer. El càncer és una reiteració de mutacions que pateix l’ADN d’una cèl·lula durant un procés llarg que acaba fent que aquesta cèl·lula deixi de fer la seva funció i es reprodueixi indefinidament com ho faria una cèl·lula mare amb la qual tenen forces similituds. Molts càncers es deuen a què la proteïna p53 no pot dur a terme la seva funció d’eliminar la cèl·lula, el cos té molts mètodes per destruir les cèl·lules canceroses però tantes mutacions dificulten molt aquesta feina. L’aparició d’un càncer no recau sobre la predisposició genètica, sinó que és una combinació d’aquesta i l’entorn que té molta importància. La prevenció és el més eficaç i dos factors molt importants són el tabac i l’exposició perllongada al sol. L’alimentació també es clau, si canviéssim alguns hàbits alimentaris i portéssim una dieta més variada es ajudaríem a retardar l’aparició del càncer. Hi ha certs productes com serien l’arròs, el vi negre, els tomàquets que ajuden a no patir un càncer.
Els mètodes que hi ha per curar el càncer actualment són la quimioteràpia de la qual s’estan investigant nous medicaments per retardar l’aparició del càncer, la radioteràpia i la cirurgia que és la més efectiva perquè s’extreu tot el tumor i les altres dues serveixen més per complementar.
També es parla dels tractaments alternatius com seria l’homeopatia que no s’ha demostrat que combati el càncer però si que ajuda a que el pacient se senti millor anímicament. Cal advertir però, que sempre que un pacient se sotmeti a qualsevol teràpia d’aquestes el metge n’ha d’estar assabentat. De moment van apareixent nous fàrmacs que bloquegen proteïnes específiques que utilitzen els càncers però pot comportar efectes secundaris ja que es poden suprimir altres funcions d’aquestes proteïnes. I tot i això només són mètodes que milloren la qualitat de vida del pacient. Alguns científics creuen que s’haurà d’investigar per arribar a una cura específica per a cada tipus de càncer ja que pot ser el més efectiu i allunyar-se dels mètodes generals per a tots els càncers i a més potser no cal arribar a la curació del càncer, sinó fer que la seva aparició es retardi al màxim i tractar-lo com si fos una malaltia crònica. Tots els coneixements genètics actuals permeten personalitzar els tractaments per què siguin més efectius.
I l’últim tema ens parla de l’envelliment. Es pensa que és causat per l’oxidació de les nostres cèl·lules. Això provoca que l’òxid danyi l’ADN i per això es vagin acumulant errors a la cadena de l’ADN fins que arriba a un punt que és quan la cèl·lula deixa de ser la seva funció i es converteix en un càncer. Per tant el tipus d’ambient on vivim pot ser molt important ja que afecta directament al metabolisme de les nostres cèl·lules. La vida d’una cèl·lula està marcada per els telòmers (un cordó fi que es troba sobre els cromosomes i que s’escurça a mesura que la cèl·lula es fa més vella). A partir d’un mínim la cèl·lula queda apartada fins que mor és com una jubilació. Això es fa perquè la cèl·lula que acumularà danys degut a l’òxid no es divideixi i passi les mutacions. Aquest procés s’anomena senescència i també es pot induir per la mateixa cèl·lula quan hi ha perill que es torni maligna. És recomanable fer activitats esportives ja que això fa que els telòmers no s’escurcin tan aviat.
Actualment no hi ha cap medicament que sigui capaç de frenar l’embelliment per això que no hem de fer cas de tots els anuncis de cremes i suplements que ens prometen frenar l’embelliment, perquè ni tant sols els científics sabem com aturar-lo. Però aturar l’embelliment a llarg termini seria positiu? El nostre organisme ha evolucionat fins al punt de viure uns 70 anys, però en principi l’esperança de vida era dels 50 anys perquè a partir d’aquesta edat ja no pot perpetuar l’espècie i ja no té sentit de que visqui. Per això també es fa la reflexió que allargar la vida tant ajudaria a la superpoblació i això tindria repercussions socials i econòmiques importants.
Possibles mètodes per allargar la vida serien els antioxidants però podrien ser contraproduents i produir càncers, també s’ha descobert que la hormona del creixement podria allargar la vida però a això se li ha ajuntat tot un negoci i a més tampoc s’ha demostrat que les hormones realment contribueixin a la longevitat. Però el que si que de moment es presenta efectiu seria poder controlar la hormona que produeix insulina que es veu que comporta a l’envelliment. I per últim hi ha la restricció calòrica, un mètode no recomanat però que funciona en animals i que consisteix en reduir la quantitat de menjar ja que el cos reduiria el seu metabolisme interpretant que les condicions del medi no són favorables i per exemple evitaria despeses inútils com seria la reproducció per procurar de viure el màxim fins que les condicions del medi canviessin això provoca que hi hagi animals que aconsegueixin viure el doble del que viurien menjant tot el que volessin.

Pere Salamó, 1r Batxillerat B

La nanotecnologia aplicada a la medicina

nanotecnologia

La nanotecnologia és una part de la ciència que manipula a escala menor àtoms i molècules. Llavors la nanomedicina és la ciència que té la possibilitat de curar enfermetats dintre de l’escala menor dels àtoms i molècules. Això suposa fenòmens i propietats noves.
Una mica d’història:

  • Richard Feynman va proposar fabricar l’any 1959 amb reorganització d’àtoms i molècules.
  • L’any 1997 es fabrica la guitarra mes petita del món, aproximadament com un glòbul vermell.
  • L’any 1998 es fa un nanotub de carbó en un nanollapis que es pot utilitzar per escriure.
  • L’any 2001 James Gimzewski inventa la calculadora més petita del món.

Per fer nanoobjectes necessitem noves tecnologies que són molt més precises per manipular. S’ha de fer amb un microscopi electrònic, es fa amb un tub de raig iònics que de mica en mica van gratant la superfície fins que els ions impacten contra la superfície de la nanoestructura.
Un exemple en el camp de la medicina que s’utilitza la nanotecnologia és per cobrir els antibiòtics com una mena de càpsula per entrar dins la cèl·lula.
Altres aplicacions de la nanotecnologia:

  • La nanotecnologia és present en el nostre món en les raquetes que incorporen pols nanoescòpica de silici compacte, llavors la raqueta és dues vegades mes resistent que una normal.
  • En la pantalla de l’ordinador hi ha nanocristalls per difondre millor la imatge.

Laura Gil, 1r batxillerat B

PD: En David Franco, de 1r A, em va passar fa unes setmanes un llibre què explica una versió més fantàstica i catastròfica sobre la nanotecnologia: LA PLAGA de Jeff Carlson. Si el tema us interessa i ara que teniu temps per llegir penseu que ja ha sortit la segona part, ANTÍDOT

Mans lliures

Mans lliures

Imatge: http://www.edicions62.cat/ca/llibre/mans-lliures_10623.html

Què pot tenir a veure una novel·la negra, ambientada en un futur no gaire llunyà, amb les ciències?  És difícil dir-ho sense desvetllar la trama que, d’altra banda, us enganxarà de tal manera que no podreu deixar la seva lectura fins arribar a la darrera pàgina.

Mans lliures té els ingredients que tot bon llibre d’intriga ha de tenir: un inspector de la vella escola que fa front a criminals i superiors per tal de resoldre el cas i, dos assassinats, aparentment sense connexió, en el marc de les eleccions a la presidència de la Generalitat. Tot això enmig d’una sequera extrema, avalots i discussions sobre competències policials i referèndums sobre l’autodeterminació.

El clan de l’ós de les cavernes

elclandelosdelescavernes3501.jpg

Imatge: http://www.labutxaca.cat/ca/llibre/el-clan-de-l-os-de-les-cavernes_10648.html

És una novel·la ambientada a l’Orient Mitjà fa 35.000 anys, en què un clan de neandertals adopta una nena Homo sapiens. L’autora, Jean M. Auel, es va documentar a fons per tal que la història de l’Ayla fos el més versemblant possible. La descripció de l’aparença que fa dels neandertals no desmereix cap de les il·lustracions que n’hàgiu pogut veure, però Auel va un pas més enllà i confereix a aquests Homo una intel·ligència en certa manera superior a la de dels sapiens, uns nouvinguts en comparació amb la gent del clan.
És la primera novel·la d’una saga que té en Ayla i la gents del clan, els principals protagonistes, l’autora està preparant la sisena part però, és el primer llibre el realment imprescindible. En ell, l’autora imagina com hauria estat la vida d’homes i dones del clan i, com aquesta hauria estat sacsejada pe l’aparició dels Homo sapiens, els quals van anar arraconant-los poc a poc fins a fer-los desaparèixer. Potser les hipòtesis de Jean M. Auel són un pèl heterodoxes en comparació amb les explicacions que fan paleontòlegs i arqueòlegs, no obstant això, en el Clan de l’ós de les cavernes hi trobem una vessant més humana i propera de l’evolució dels éssers humans.

Sant Jordi 2009: un viatge al centre de la literatura científica

 

84-236-5474-5.jpg

Imatge: http://www.xtec.es/~PBERNAT/

Tot aprofitant que aquest dijous celebrem Sant Jordi, aquesta setmana publicaré diàriament una ressenya d’alguns llibres imprescindibles, la lectura dels quals marca un abans i un després en el lector i que, ben mirat, són un fidel reflex de la connexió entre ciència i literatura. Es tracta de novel·les i llibres de divulgació on us retrobareu amb temes que hem vist a la matèria, tot i que tractats des d’un punt de vista força diferent i enriquidor.
Avui comencem amb Viatge al centre de la Terra, de l’autor francès Jules Verne (1828 – 1905). Jules Verne pot ser considerat un dels primers autor de ciència-ficció, en els seus relats hi apareixen per primer cop invents que, molts anys després, es feren realitat: submarins, naus espacials o, fins i tot, la televisió. En aquesta novel·la, adaptada al cinema multitud de vegades, explica les aventures d’un professor i el seu nebot que, acompanyats per un guia, entren per un volcà per tal d’arribar al centre de la Terra. Potser es tracta d’un dels relats més fantàstics i menys científics de Verne, però paga la pena ja que ha resistit molt bé el pas del temps. Confesso que Verne és un dels culpables a la meva addicció a la ciencia-ficció i em sap greu que, aparentment hagi quedat oblidat en els prestatges de les llibreries. Així doncs, aprofito per  recuperar-lo per vosaltres.

Us deixo amb les primeres línies de la novel·la, en versió original:

Le 24 mai 1863, un dimanche, mon oncle, le professeur Lidenbrock, revint précipitamment vers sa petite maison située au numéro 19 de König-strasse, l’une des plus anciennes rues du vieux quartier de Hambourg.
La bonne Marthe dut se croire fort en retard, car le dîner commençait à peine à chanter sur le fourneau de la cuisine.
« Bon, me dis-je, s’il a faim, mon oncle, qui est le plus impatient des hommes, va pousser des cris de détresse.
— Déja M. Lidonbrock ! s’écria la bonne Marthe stupéfaite, en entre-bâillant la porte de la salle à manger.
— Oui, Marthe ; mais le dîner a le droit de ne point être cuit, car il n’est pas deux heures. La demie vient à peine de sonner à Saint-Michel.
— Alors pourquoi M. Lidenbrock rentre-t-il ?
— Il nous le dira vraisemblablement.
— Le voilà ! je me sauve. Monsieur Axel, vous lui ferez entendre raison. »
Et la bonne Marthe regagna son laboratoire culinaire