Lupus

El sistema immunològic s’encarrega de produir anticossos encarregats de la protecció contra partícules estranyes (antígens). El lupus és una malaltia auto-immune, en què el sistema immunològic no  distingieix entre els antígens i les cèl·lules de l’organisme. Per tant el sistema immunològic no ataca a les partícules estranyes, reaccionen amb elles i fan complexes autoreactius que afecten a l’organisme, produint inflamacions i danys en els teixits conjuntius.


Font: http://www.asiaone.com/A1MEDIA/health/12Dec08/others/20081209.163944_lupus.jpg

És molt difícil diagnosticar aquesta malaltia en un pacient ja que no existeix cap tipus de prova que tingui el 100% de fiabilitat. El fet de que els seus símptomes són molt similars als d’altres malalties, fa molt més difícil el diagnòstic. Un símptoma que afavoreix el seu diagnòstic és la presència d’un augment en el número d’anticossos encarregats de destruir el nucli cel·lular. La forma més fiable de diagnosticar-lo és l’estudi minuciós de la seva historia clínica.

No existeix cap cura directa del lupus, existeix tractament, és a dir, fent cas de les indicacions del metge per poder evitar recaigudes. Aquest tractament és personalitzat al tipus de pacient i al tipus d’òrgan que li a quedat afectat, ja que a cada pacient el lupus li pot actual de formes diferents. Una persona fotosensible haurà d’evitar completament o quasi la exposició forta a la llum solar. També es recepten medicament per els òrgans més afectats. Els medicaments més utilitzats en el tractament del lupus són :

  • Antiinflamatoris no esteroides (AINEs)
  • Acetominofen
  • Corticosteroides
  • Antimalàrics
  • Immunomoduladors
  • Anticoagulants

Font imatge: http://scielo.sld.cu/img/revistas/end/v20n2/t0103209.gif

Abans el lupus es considerava un tipus de malaltia mortal, però ara el lupus pot ser superat. Alguns afectats poden arribar a viure una vida normal i corrent sempre que segueixin correctament les indicacions del metge. La majoria dels casos aconsegueixen viure més de 10 anys desprès del diagnòstic.

Gracies als avanços científics produïts en els últims anys s’ha avançat molt en el tractament del lupus, i potser desprès d’uns anys amb aquest ritme, s’aconsegueixi una cura directa del lupus.

Anuncis

Addiccions

Font imatge: http://laabejamenorquina.files.wordpress.com/2009/10/adiccion-a-internet1.jpg

He decidit parlar sobre les addiccions perquè entre els meus companys es va començar a parlar de que  potser passava molta estona diària jugant a la Playstation; no vaig fer-ne cas, però em vaig començar a fer la següent pregunta:

– Què és una addicció? Una addicció es considera que és un estat psicofísic, on intervenen un organisme viu amb un fàrmac, on es pretén obtenir una reacció o un estat  de comportament, i tot mitjançant substàncies que es prenen, normalment d’una manera impulsiva i incontrolable.

Ara bé, es considerava que una addicció estava relacionada amb el consum de fàrmacs o estupefaents, però en els darrers anys s’ha demostrat que una addicció pot estar relacionada amb conductes on no són necessàries les substàncies químiques per a la satisfacció de les necessitats que es pateixen (síndrome d’abstinència).

Normalment les addiccions solen anar relacionades amb l’alcohol o les drogues, però són moltes les addiccions que hi han, com és el cas d’addicció als jocs d’atzar(ludopatia), o les noves tecnologies (Internet, consoles, etc).

Amb el consum continu i progressiu d’un element, ja sigui per exemple alcohol, o l’ús freqüent d’un servei tecnològic (telèfon mòbil), es crea una tolerància, de la qual molts cops un és inconscient. Aquesta tolerància comporta una necessitat de satisfacció major, per la qual cosa cada cop la addicció que es pateix és més greu.

Quan una persona és inconscient de la seva addicció canvia la seva manera de ser, normalment el subjecte es torna més agressiu, i arriba a tenir conflictes socials amb tots aquells que l’envolten, a més solen haver-hi despeses econòmiques per satisfer les necessitats de les quals s’és inconscient.

Per tractar les addiccions convé consultar un psicòleg o un psiquiatra que ens ajudi a superar les nostres addiccions abans de que pugui causar greus problemes en el subjecte, com pot ser el cas d’una sobredosi en les drogues, o es pugui desenvolupar infermetats mentals com l’esquizofrènia a causa dels videojocs.

Ara mateix podríem estar parlant hores sobre les addiccions, però jo arribo a la conclusió que la nostra societat cada cop és més addictiva, donat que la tolerància i la facilitat a l’accés a moltes drogues o altres elements com un telèfon mòbil, entre d’altres, ens poden fer caure en pou que ens condueix a la dependència de tot allò que en principi ens produeix un plaer, o una necessitat de la seva utilització en la vida quotidiana, tal i com mostren unes enquestes on 1 de cada 10 joves és addicte a les noves tecnologies i el adolescents que ja abusen d’Internet o el telèfon mòbil ja representen un 15%.

El tractament quirúrgic de la fístula anal

El tractament quirúrgic és molt ampli. Podem classificar-lo com a cirurgia major (intervencions en les que el pacient ha d’estar ingressat a l’hospital i ser revisat durant un cert temps, com per exemple un trasplantament de cor) i cirurgia menor (són intervencions senzilles, de curta durada, que es realitzen en teixits superficials, com per exemple, l’eliminació de berrugues).

Normalment quan parlem d’una intervenció quirúrgica ens referim a una operació de cirurgia major, com el tractament quirúrgic de la fístula anal. Aquesta operació no és una de les més complicades en la cirurgia major, però n’hi ha algunes que per la seva importància i per la seva complexitat, podrien donar lloc a complicacions serioses després de la intervenció.

Aquest tipus de fístula es genera en les glàndules anals, d’aquí ve el nom, entre les dues capes dels esfínters anals. La fístula s’origina d’una cripta infectada. Si la fístula s’infecta s’acumula pus a l’interior i pot ser bastant irritant.

Les fístules anals no tendeixen a causar ni dany ni dolor, però a vegades poden ser irritants, en el cas de que s’infecti, ja que com hem comentat abans, es genera pus al seu interior, pot supurar. Els abscessos recurrents (acumulació delimitada de pus en un teixit orgànic), poden causar molèstia i incomoditat a la zona afectada.

Es poden utilitzat 2 tipus d’anestèsia: anestèsia general (s’elimina el dolor en tot el cos i el pacient s’adorm profundament) o anestèsia general (s’elimina el dolor en una part del cos, un tipus d’anestèsia regional és l’anestèsia epidural, en la qual s’injecta un anestèsic molt a prop de la medul·la espinal, i de la cintura cap a baix es queda adormida). Normalment s’utilitza l’anestèsia regional en el tractament de la fístula anal, aquesta decisió pot variar segons l’anestèsia que desitgi el cirurgià o el pacient.

El tractament quirúrgic de la fístula anal pot variar segons la ubicació i la mida d’aquesta, i també pel seu estat (si està molt infectada o no). El tractament consisteix en obrir la fístula per mitjà d’una incisió (separació de parts feta pel bisturí) i treure tota la part infectada de la fístula fins arribar a l’os. Aquest tractament quirúrgic pot durar entre 15 i 20 minuts com a màxim, com ja he dit abans no presenta moltes complicacions i el mateix dia, després d’unes proves, marxes a casa. Després de la intervenció, posen al pacient unes gases dintre del forat que s’ha generat per a que no tanqui en fals, ja que ha de cicatritzar de dins cap enfora. Després de la intervenció poden produir-se grans molèsties, ja que és una ferida oberta i possiblement el pacient hagi de prendre algun calmant com l’IBUPROFÈ, sobretot la primera setmana de l’operació.

Aquesta ferida normalment triga a tancar-se entre 2 i 3 mesos. Els riscos són mínims i l’únic que pot passar és que s’infecti la zona afectada, però si presentes una bona higiene això no ha de perquè passar.El tractament que recomana el metge per després de la intervenció és una bona higiene a la zona afectada i no fer gaires esforços.

He triat aquest tema perquè aquest mateix any em van diagnosticar una fístula anal i m’ha sigut més fàcil explicar el seu tractament ja que aquesta informació l’he tret de la meva pròpia experiència. M’ha agradat aprofundir en aquest tema, ja que jo he sigut víctima de la fístula anal i no és una molt bona experiència, us ho puc assegurar.

RECICLATGE

Parlaré sobre el reciclatge de les llaunes i la seva importància, ja que aquest fenomen ha ajudat a millorar el nostre planeta.Les llaunes produeixen tones i tones de brossa, ja que és un dels materials més utilitzats del món. Al llarg del temps el seu consum ha augmentat desproporcionadament, com alternativa es va iniciar el procés de reciclatge.

Es produeixen mil milions de llaunes a l’any en una fabrica. Es calcula que cada persona pot consumir aproximadament 100 llaunes a l’any. L’augment de la demanda va iniciar el moviment de reciclatge d’aquest producte. El reciclatge és una alternativa per no fer malbé el medi ambient. Aquest procés necessita molt poca energia, només un 5% de l’energia necessària per produir la llauna. Per tant, reciclar és molt més barat que extreure el material de les mines. Les mines produeixen diversos impactes que afecten al medi ambient i a la nostra salut.

Per realitzar el procés de reciclatge primer s’ha de realitzar una revisió i classificació de l’alumini, després per facilitar la feina el material quedarà compactat en cubs. Els residus són manipulables ja que són més lleugers i fàcils de transportar. També el pes de les llaunes s’ha reduït gràcies a les noves tecnologies, afavorint al reciclatge. Després de ser reciclat l’alumini passa anomenar-se alumini secundari, però aquest manté les mateixes propietats.

Els consumidors tenen diferents medis per a reciclar, disposen de contenidors, llocs d’entrega voluntària i centres de recompra. En Estats Units es reciclen 113.000 llaunes d’alumini al minut. En un any poden reciclar-se més de 27.000 milions de llaunes i la industria de llaunes va pagar aproximadament als consumidors 600 milions d’euros.

El reciclatge és la millor alternativa per reduir la contaminació del medi ambient, però encara no reciclem de manera proporcionada al consum. Mitjançant el reciclatge podem contribuir a que el nostre planeta estigui més net, amb menys contaminació, també redueix la necessitat de la incineració. El reciclatge depèn de l’aportació de tots nosaltres.

Font imatge: http://www.latasdebebidas.org/images/animalata-lata02-big.jpg

Recerca d’aigua a la Lluna

El tema del qual us vull parlar és sobre la recerca d’aigua a la Lluna, les seves característiques i sobre els debats que genera.

Segons la NASA s’han trobat més de 40 petits cràters que emmagatzemen aigua congelada amb un total de 600 milions de tones de gel, en el pol nord de la Lluna. Creuen que l’aigua pot haver estat distribuïda a la Lluna en temps passats pel bombardeig de cometes, asteroides i meteorits o produït de forma contínua per ions d’hidrogen del vent solar quan impactaven amb minerals amb contingut d’oxigen.

Font: http://www.diariouno.com.ar/export/sites/diario/imagenes/2009/11/13/PRE-agua_en_la_luna.jpg_687088226.jpg

Aquestes exploracions a l’escorça lunar són per una futura colonització, o per descobrir si hi ha microorganismes vius, ja que si hi ha aigua és possible la vida. Aquesta colonització no només l’han pensat fer-la en la Lluna, sinó que també van pensar en Mart, però la lluna té uns avantatges que l’altre no compleix. Un d’aquests és la proximitat de la Terra amb la Lluna, això fa que no es necessiti tanta energia per transportar cossos. I també te un avantatge aquesta proximitat que és la comunicació casi en directe. Però com tot, també té desavantatges, com, la nit en la Lluna correspon a 15 dies terrestres, això fa que hi haguí unes temperatures extremes. S’ha esta investigant si la poca gravetat durant mesos en un planeta pot comportar efectes sobre l’ésser humà, com, la pèrdua de la massa muscular. També la inexistència de l’atmosfera augmenta les possibilitats de l’impacta de meteorits sobre la colònia. I l’últim desavantatge és que la seva superfície està composta per unes roques volcàniques que conté oxigen i metall, però poc carboni. Per això, per cultivar s’hauria d’enriquir el sòl amb carboni, nitrogen i fòsfor.

Per fer aquestes recerques es necessita molt de capital, ja que es necessita una tecnologia específica, per això hi ha persones que no ho troben bé. Pensen que en el nostre planeta hi ha molts problemes ha resoldre i aquest capital s’hauria de gastar millorant la Terra, no gastant-lo en un satèl·lit, ja que si s’ha reglen els riscos de la Terra, no caldria la colonització.

En conclusió, la recerca d’aigua amb la possible colonització a la Lluna hi ha un gran debat, ja que uns pensen que el capital gastat en la recerca seria millor arreglant el nostre planeta, però d’altres buscant una via, que seria la colonització, perquè creuen que el nostre planeta no suportarà tota la contaminació que generem o per l’augment de persones que hi ha cada vegada. Per la meva opinió, jo trobo bé aquesta recerca perquè podem veure si hi ha éssers vius en d’altres planetes, però també crec que una part d’aquest capital podria servir més directament cap a nosaltres i beneficiar els països menys desenvolupats.

DESPERTARES

SINOPSI

Font imatge: http://blogs.elcorreo.com/blogfiles/desde-getxo-a-sant-cugat-del-valles/despertares.jpg

La pel·lícula ens situa en l’any 1969. El Dr. Sayer es converteix en el neuròleg de l’hospital de malalts crònics de Bainbridge. És un home que durant la seva carrera es va dedicar a experimentar solament amb animals, no amb persones, en l’hospital que treballarà, mancat de personal, accepta a aquest.

Font imatge: http://www.canaltcm.com/myfiles/gallery_images/0001/8061/despertares2.jpg

El Dr. Sayer es veu forçat a revisar les històries clíniques, i amb el suport de la infermera descobreix que tots van patir encefalitis letàrgica en els anys 20. Les paraules del doctor que va descobrir aquesta malaltia, quan li diu que els malalts són nens que es van quedar dormits i que no pensen li provoquen un gran dubte. És aquí quan el Dr. Sayer comença a obsessionar-se amb la cura dels seus pacients, en concret amb Leonard. El Dr. Sayer comença els seus experiments amb Leonard, una prova demostra que presenta activitat cerebral quan escolta el seu nom. El Dr. Sayer té raó: estan vius per dintre, per tant, segueix investigant amb diferents proves de les quals les respostes dels pacients s’acompanyen de major moviment.
El següent punt se centra en el descobriment de la L-dopa com possible tractament d’aquests malalts. El director de l’hospital permet a Sayer utilitzar aquesta droga experimentalment només amb Leonard, a l’aconseguir l’autorització de la seva desesperada família. Després de provar una dosi molt elevada, Leonard es desperta però s’adona de la quantitat d’anys que ha perdut, cosa que li provoca un xoc. El director autoritza al Dr. Sayer perquè utilitzi aquesta medicació per a la resta dels pacients; aquest presenten els mateixos efectes que Leonard.
Leonard demana a la comissió de l’hospital que li deixin llibertat per sortir sol. Davant la negativa, intenta, erròniament, sortir de l’hospital. Leonard comença a realitzar moviments estranys i repetitius, la L-dopa, com totes les drogues, té efectes secundaris…
RELACIÓ METGE-PACIENT
Un dels aspectes més importants és la relació entre metge i pacient, una relació molt propera, com amics, una relació interpersonal en la que l’element més important és el respecte mutu dels dos personatges. La postura de Sayer, que busca curar al pacient per a la seva pròpia satisfacció personal, es veu alterat quan s’obsessiona amb la medicina i augmenta els efectes adversos. Aquí deixo un tros del diàleg que manté Sayer amb infermera:

Doctor: Vostè li va dir que jo era una bona persona, creu que una bona persona dóna la vida per després tornar a treure-la?
Infermera: A tots nosaltres ens donen i ens treuen la vida.
Doctor: I això per què no em consola?
Infermera: Perquè és vostè una bona persona i perquè ell és el seu amic.

http://www.canaltcm.com/myfiles/gallery_images/0001/8056/despertares.jpg

ENCEFALITIS LETÀRGICA
L’encefalitis letàrgica és una forma atípica d’encefalitis que va causar una epidèmia entre 1917 i 1928 amb milions de morts en tot el món. Les persones que van sobreviure van quedar semi inconscients del que alguns van sortir a finals dels anys seixanta pel tractament d’Oliver Sacks amb la droga L-DOPA, de la qual parlarem més endavant.
Els símptomes principals d’aquesta malaltia es poden determinar també en la pel·lícula i es caracteritzen per febre alta, mal de cap i de gola, visió doble, respostes físiques i mentals alentides (sobretot aquestes dues últimes es poden notar molt clarament a la pel·lícula), inversió del somni, catatonia i fatiga.
La causa encara es desconeix amb certesa. Segons investigacions britàniques, la culpable podria ser la mutació d’un bacteri del gènere estreptococ. Mentre la variant comuna solament produiria lleus molèsties de gola, la mutada provoca una resposta equívoca del sistema immunitari de l’afectat atacant seriosament al sistema nerviós.
El tractament se centra en l’estabilització del pacient. En la fase inicial els esteroides poden produir una millora en alguns pacients, en uns altres no. Tot i això la malaltia avança progressivament amb semblances a la malaltia de Parkinson. La droga utilitzada pel tractament produeix sovint respostes dramàtiques. Un gran nombre de pacients tractats en els anys 60 van tenir una millora de breu durada, com és el cas de Despertares.
L-DOPA
Levedopa és un fàrmac precursor de la dopamina. La levodopa és indicat pel tractament de la malaltia de Parkinson, Alzheimer i altres enfermetats neurodegeneratives.
CONCLUSIÓ
La conclusió sobre Despertares s’ha d’interpretar com una manera diferent de combatir una malaltia quan fallen els tractaments farmacològics, una manera més social per poder aconseguir uns altres despertares. Des del meu punt de vista és una pel·lícula molt interessant i recomanable ja que tot i ser una tragèdia és una història magnifica basada en fets reals és potser per aquest fet que et deixa un sabor agredolç ja que et fa riure, pensar, reflexionar i el final pot ocasionar alguna llàgrima.

Problemes del fetus

Els fetus en via de desenvolupament poden patir transtorns de creixement, i fins i tot malalties que els poden afectar una vegada nats, segons les substàncies que prengui la mare. Les substàncies més comuns que poden afectar al fetus són el tabac i les drogues.

Tabac
L’exposició del fetus al tabac afecta al creixement del nen i pot ocasionar determinats graus d’estrés.
Fumar pràcticament duplica el risc de que el nadó neixi amb pes baix. Se sap des de fa temps que fumar retarda el creixement del fetus, i els estudis suggereixen que també augmenta el risc de part prematur. Els nadons prematurs o amb pes baix al néixer tenen més riscos de patir problemes greus de salut durant els primers mesos de vida, incapacitats permanents i fins i tot la mort.
Un estudi recent, realitzat pel Dr. Oscar García Algar de l’Hospital del Mar de Barcelona, suggereix que les dones que fumen en qualsevol moment del final del primer trimestre tenen mes probabilitats de tenir un fill amb defectes de naixement, en particular defectes cardíacs congènits.
Les cigarretes dupliquen el risc de que la dona presenti complicacions a la placenta. Entre aquestes complicacions es troba la placenta prèvia, una complicació en la que la placenta es col·loca en una posició molt baixa a l’úter i tapa la totalitat o part del coll de l’úter i el despreniment de la placenta abans del part. En aquest cas, la vida de la mare i del nen corren perill durant el part degut a l’hemorràgia excessiva, encara que en la majoria de casos es poden evitar les morts amb cesària.
Fumar duran l’embaràs també augmenta aparentment el risc del trencament prematur del sac amniòtic. En aquests casos, la dona pot experimentar goteig o l’expulsió abundant de líquid de la seva vagina.
En un estudi coordinat per García Algar es confirma que el fum del tabac al que ha estat exposat un nen des de l’etapa fetal pot detectar-se a les dents de llet. L’assaig es basa en l’anàlisi de les dents de 35 nens de set anys d’una escola pública de Roma. Els resultats demostren que existeix una estreta relació entre la quantitat de nicotina i cotinina i el fum del tabac que han respirat els nens en els seus primers set anys de vida. D’altra banda, es veu que els fills dels no fumadors presenten 15 ng.de residus de nicotina per cada gram de teixit dental. Quan un dels dos pares fumava, la concentració pujava a 24.6 ng., i en el cas que ambdós pares fumessin, la tasa arribava als 43.5 ng. Els fills de dones que van fumar durant l’embaràs tenien 46.9 nanograms de nicotina per gram de teixit dental, mentre que els fills de dones que no fumaven tenien 21.1 ng.

Alcohol

Prendre alcohol durant l’embaràs pot produir al fetus problemes mentals i físics per la resta de la seva vidal però també pot afectar-lo durant la lactància.
Hi ha moltes dones que beuen alcohol quan estan embarassades. S’estima que cada any a EE.UU 1 de cada 750 nadons neix amb problemes físics, evolutius i funcionals, conegut com síndrome d’alcoholisme fetal. Estudis governamentals recents indiquen que 1 de cada 12 dones beu durant l’embaràs.
Les principals característiques dels nadons amb síndrome d’alcoholisme fetal són els següents: retràs del creixement, perímetre cranial inferior, epilèpsia, problemes de comportament, etc.. No existeix cap cura pel síndrome d’alcoholisme fetal, però s’ha comprovat que un diagnòstic, que demostri que el nen pateix aquest problema, abans dels 6 anys i un entorn familiar normal pot reduir els problemes que podrà tenir el nen a llarg plaç.

Drogues
Prendre drogues durant l’embaràs afecta molt al fetus. La marihuana no és inofensiva, encara que molts joves d’avui dia ho pensin. Néixer prematur, amb pes baix, patir retard del creixement o síndrome d’abstinència són els greus efectes que la drogoaddicció  de l’embarassada pot causar al nou nat.
A més a més, el consum de drogues està augmentant molt entre el jovent d’entre 12 i 25 anys i se sap que el 40% dels embarassos es produeixen en aquesta franja d’edat.
Parlant de la marihuana, el jovent creu que és inofensiva pel fetus, però s’ha demostrat que aquesta informació és falsa. El consum d’aquesta droga pot provocar fetus prematurs, trastorns en el creixement i pes inferior al normal.
En el cas de la cocaïna, se sap que les gestants cocaïnòmanes tenen risc de presentar trombos a la placenta que generen taponaments dels vassos sanguinis, el que afecta a la nutrició del fetus.
Un altre efecte del consum d’heroïna o cocaïna és l’anomenat “Síndrome d’Abstinència”. Aquest es manifesta a través de irritabilitat, plors continus, dècimes de febre, vòmits i dificultats per alimentar-se.

Conclusió
M’ha semblat molt interessant fer l’article sobre aquest tema ja que m’ha permès trobar molta informació sobre els problemes que pot tenir el fetus durant l’embaràs. A més a més, crec que aquests problemes són bastant freqüents, sobretot en el cas del tabac, i crec que no se li dona la importància necessària. És molt injust que un fetus, que es convertirà en un nadó, tingui uns problemes que poden afectar a la seva vida sense ser responsable d’aquests. Una mare que s’arrisqui d’aquesta manera, no mereix tenir un fill, ja que la vida d’un nadó depèn enterament de tu, i ingerint aquests productes ja li estàs ocasionant problemes fins i tot abans que neixi.

Fonts d’informació
http://inid.umh.es/?mod=prensa&ct=contenido.asp&id=1016

http://www.nacersano.org/centro/9388_9936.asp
http://www.nacersano.org/centro/9388_10230.asp
http://www.consumer.es/web/es/salud/problemas_de_salud/2007/07/10/164475.php

Fotos