Anorèxia

Vull escriure sobre una malaltia anomenada anorèxia. En concret, us explicaré la historia verídica d’una noia de 15 anys que va començar a partir aquest trastorn psicològic, relacionat amb l’autoestima i amb el menjar.

Aquesta noia era com qualsevol noia sense problemes i preocupacions, fins que va començar a agradar-li un noi del seu mateix institut. Ella es va decidir a declarar els seus sentiments i aquest noi la va rebutjar, dient que ell no podia sortia amb una “gorda”, llavors la noia ho va passar malament, durant molt de temps fins que va decidir que l’única solució era baixar de pes per tal que aquest noi l’estimés.

I es quan ella comença a fer aquests disbarats, amb el seu cos.

Ella no menjava res en tot el dia, feia molt d’exercici a casa, fins el moment en què els seus pares es van adonar que la seva filla estava pàl·lida i que alguna cosa li passava, però no van fer res. Va passar el temps hi la noia al començar a veure els resultats de que s’estava aprimant-se, es va posar més estricta respecte el menjar.

No sortia de casa, era un noia infeliç, però estava contenta amb la seva imatge, però a dins seu portava una infelicitat, quasi no tenia amigues i com que els seus pares sempre estan treballant mai no tenien temps per a ella i va arribar a pensar que ningú l’estimava.

Va arribar a un punt en que ja no només no menjava, sinó que fins i tot prenia laxants perquè d’aquesta manera s’ho treia tot i no tenia el perill d’engreixar-se.

En tot temps, és va sentir rebutjada per tothom, fins que arribà el moment en què ella no tenia forces per a res i demanà ajuda a una amiga a qui explicà tot el que li estava passant.

L’amiga la intenta ajudar, demanant ajuda al seu tutor de l’institut, però ella fuig de la classe per la vergonya que sentia i desapareix per un temps , no va a l’institut, només passava a casa i no volia sortir al carrer, ja no volia que ningú l’ajudés, tot i que ella estava un perill de mort.

Ella ara mateix hauria d’haver fet 18 anys, però no va poder arribar-hi perquè quan va demanar una altra vegada ajuda, ja no podien fer res per a ella, estava desnodrida, tenia l’estómac en mal estat , tenia moltes úlceres i ja no van poder fer res per ella.

Per a mi va fer un impacte la seva mort, perquè ella va voler explicar el seu relat, de com per una persona que no valia la pena, va arribar fins a l’extrem de la mort.

Ara ella ja no podrà viure més, ni sentir la vida amb les seves mans per culpa d’aquesta trastorn molt inútil que ens passa a totes les adolescents en aquest moment, jo em dono compte de que tinc que gaudir de la vida.

Estefi Flores, 1r Batxillerat A

Advertisements

3 Respostes to “Anorèxia”

  1. Judith Miró Says:

    És molt fort arribar fins aquests extrems, trobo que hauria sigut un detall que els pares al veure que la seva filla estava pàlida i estava en un estat estrany, perquè és segur que alguna cosa s’havia de notar, ja li podríen haver dedicat una mica més de temps. A vegades els pares tenen la majoria de culpa per no haver-se preocupat per la salut dels seus fills.

  2. Alba Says:

    Massa fort tot plegat… Però, si he de dir la veritat puc arribar a entendre a la noia del relat… No se’m fa difícil arribar a comprendre a les persones que pateixen aquesta malaltia, potser per les meves circumstàncies, no sé…, igual que no arribo a entendre que algú es llevi la vida o que la llevi a algú altre, això d’intentar aprimar-te o voler mostrar-te d’alguna manera perquè algú a qui estimes no et rebutgi doncs se’m presenta una cosa força fàcil d’entendre, no obstant crec que és increïblement injust i que no hauria d’ésser així, ja que tots i cada un de nosaltres hauríem d’estar orgullosos de com som i sobretot del què som…. Però l’adolescència porta directes a molts de nosaltres a algun tipus de trastorn psicològic i suposo que no es pot evitar… De tota manera és un tema força delicat i que jo no tinc veu per tractar. La veritat que és una autèntica pena que s’arribi a aquests extrems, però torno a insistir que crec que poca cosa podem fer, els estereotips estan a l’ordre del dia i sembla ser que estem determinats a unes lleis socials que ens lliguen a intentar ser el que la gent espera que siguem.

  3. Lorena González 1r BATX. A Says:

    i no nomès són malalaties freqüents en adolescents, potser si que és el nombre més elevat de persones que pateixen anorèxia, però personalment puc dir de primera mà que a gent més garn també afecta. No parlo que quelcom a certa edat tingui problemes sobre la seva figura física, que podria ser, però crec que quan s’arriba a una certa edat, l’anorèxia és la causa de molts problemes personals de la persona patidora. És en efecte, el resultat d’un comul de coses, on l’afectat s’enfonsa i no troba sortides.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: